Històricament, la cultura oficial i, més tard, la de masses, representaven les opcions de "gama alta", els formats cars i la sofisticació. La cultura popular, en canvi (i especialment la més minoritària i/o marginal), s'havia d'acontentar amb les formes senzilles, sovint barroeres, així com la precarietat de mitjans. Ara, la cultura digital ha canviat els papers.
Ens trobem doncs que la cultura de masses, l'art que compta amb el suport de grans grups econòmics i fins i tot la gastronomia de les multinacionals representa per norma general la gama més baixa de qualitat mentre que els artesans, els petits grups independents, els artistes autoproduïts i la "petita cultura" en general, s'han convertit en el màxim exponent de la innovació, l'alta qualitat i la delicatessen.
No deixa de ser curiós que ara, quan precisament hi ha més mitjans que mai per a la producció artística i cultural, l'oferta oficial, la generalitzada, hagi afluixat fins al punt de posar el llistó tant baix que gairebé qualsevol hi pot competir en termes de qualitat.
Podria semblar una actitud altruïsta, un acte de justícia social i un "donar peixet" digne del més elegant fair play si no fós per que prové d'un tipus de grups econòmics i empresarials que preferiríen la ruïna a l'exercici ni que fós puntual i simbòlic de las més mínima utilitat social. Parlem de cadenes de restaurants que prefereixen plegar a augmentar la qualitat de la seva carta o pagar sous dignes. Parlem de grups mediàtics que, si no poden vendre merda prefereixen no vendre res. Opten per la publicitat enlloc del capital humà i prefereixen vendre molt encara que sigui a baix preu abans que fer qualitat.
Bé, és el seu problema i això els converteix en els marginals majoritaris de la cultura, l'art i la creació en general. Ara són ells, l'underground, i neix una època daurada per l'art independent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada