05 de setembre, 2007

Drets d’autor vs. dret d’ús de la cultura

El conflicte d’interessos està servit. Però no es tracta, al nostre entendre, d’un conflicte real entre usuaris finals de la cultura i autors. El problema real enfronta els marxants i intermediaris de l’art i la cultura amb el sector de la pirateria organitzada amb fins lucratius. Fem, d’entrada, algunes consideracions prèvies:
1) Els mal anomenats “Drets d’autor” no cobreixen a tots els autors. Ni els arquitectes, ni els dissenyadors gràfics, ni els estilistes, ni els perruquers, ni els cuiners, ni la immensa majoria de professionals creatius cobren res més que les tarifes establertes per a la feina feta.
2) Els usuaris finals de l’art i la cultura paguem per moltes bandes diferents cànons, taxes i percentantges en concepte de “drets d’autor”. Així, aquests costos adicionals ens repercuteixen en el cost de mercat de qualsevol fotocòpia (encara que sigui d’un original propi) en la mesura que el propietari de la copisteria ens ha de repercutir la part proporcional de l’impost que paga en aquest sentit tant quan compra la màquina com en el preu que li cobra l’empresa de la màquina per cada fotocòpia. També paguem aquest sobrecost en cada CD o DVD, en cada Disc Dur o qualsaevol altre suport d’emmagatzematge digital o magnètic que adquirim amb independència de l’ús final que li volguem donar. També, part dels nostres impostos es dediquen a subv encions i ajuts estructurals a les entitats que gestionen els drets d’autor dels seus afiliats, que també, per la seva part, paguen el servei rebut. Tots els mitjans de comunicació (públics i privats) paguen pel seu ús de la cultura i qualsevol usuari final d’aquests mitjans ha de pagar també si els vol utilitzar al seu establiment públic.
3) Els ingressos de les entitat gestores dels drets d’autor arriben a cabassos per totes les bandes però en tots els casos acaben repercutint d’una manera o altra sobre l’usuari final de l’art i la cultura. I aquest, per la seva banda, no té cap possibilitat de saber a què o a qui es dediquen aquests diners seus. Per altra banda, el pagament reiterat i indiscriminat de taxes i cànons no atorga cap dret adicional ni cap prestació de servei.
4) Més d’una quarta part del que paguem per un CD o un DVD verges correspon al canon establert per la Llei de la Propietat Intelectual encara que els utilitzem per guardar-hi les nostres pròpies fotos, apunts o escrits nostres, per exemple.
5) No tenim dret a fotocopiar un llibre o una enciclopèdia ni tansols quan els hem comprat i ens pertanyen.
6) La mitjana dels sous actuals no permeten un accés digne i suficient a la cultura als seus preus actuals i hom, en general, no es pot permetre veure les pel·lícules i obres de teatre, llegir els llibres i escoltar la música que necessitaria per fer-se una cultura adeqüada als temps i l’oferta actuals.
7) El nivell mitjà d’esforç i de talent esmerçats en la creació artística i cultural actuals no justifiquen tants privilegis pels seus creadors: cap artista és tant millor que un treballador d’un altre sector.

Aquests, i molts altres arguments ens fan pensar que:
1) El dret d’accés i d’ús de la cultura són universals i irrenunciables i ningú no hauria d’acontentar-se només amb la televisió gratuïta com a font.
2) L´única pirateria considerable com a tal (i, per tant, punible) és la que persegueix l’obtenció de rendiments econòmics il·lícits a partir de l’ús no autoritzat de l’obra d’altri.
3) El benefici abusiu, l’especulació i l’abús de poder de molts intermediaris artístics i culturals (Discogràfiques, editorials, distribuïdores…) són tant deplorables com la pirateria amb intenció de lucre i, per tant, haurien de ser igualment perseguits.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Tal com ho deixes no val la pena fer música o escriure. Es nota que ets un piratilla de l'emule...

Anònim ha dit...

KKKKKKKKKKKKKKKKKKKK play the game now!!!

Anònim ha dit...

razorback emule serverlist